la por a que realment et coneguin

Son la una de la nit.

Jo som d’anar a dormir prest.

Avui no. Avui és un d’aquests vespres que els temes que tens oberts i que no trobes la solució et ronden pel cap i no et deixen dormir. I, si a això li sumes una discussió just abans d’anar a dormir, idò mala peça té el telar per aconseguir un somni reparador.

Vaig xerrar amb una amiga sobre com posar en marxa el meu negoci on line. Me va aconsellar moltes coses bones. Entre elles me va animar a que poses el meu nom com a marca. Això no ho havia pensat mai perquè millor que no te coneguin, no sigui cosa que vagin a saber qui ets. Millor quedar-se a l’anonimat, així les crítiques aniran a un buit i tu pots fer com que no passa res, com si no anés amb tu.

Amaga’t no sigui cosa que vegin el que realment ets, perquè si ho veuen i no els hi agrada, llavors què? Ja no podràs ser la persona que havies mostrat ser fins ara, hauràs de deixar aquest rol que tants anys has anat construint. I llavors què? Nua? Davant de quanta gent? Dels teus amics, i sobretot, el que més costa enfrontar-se, de la teva família? Però si fins i tot te podràn trobar les antigues amistats que fa ja tant de temps que no saben de tu i que t’agrada que suposin que te va bé la vida.

Bé, i després de xocar-me el seu consell al nas i no passar gens desapercebut (posar el meu nom.com com a marca), passar de pensar que bé que així no he d’inventar cap nom per fer la meva marca a pensar glups!, tothom a la fi sabrà de mi! I vaig donar-li voltes, fins i tot el meu cos també ho va notar (“lo que el corazón calla el cuerpo lo expresa”, Enric Corbera)

I així, que aquest ha estat el tema de la setmana: MOSTRAR-ME o LA POR A QUE REALMENT ME CONEGUIN. I mirau com son les coses que com no som capaç de mostrar-me l’univers me dona una feina en que, literalment, m’he d’amagar. Una amiga me demana ajuda puntual per una cosa que ha de fer però ningú ha de saber que l’ajudo, per tant durant un temps me trob amagant-me pels carrers perquè no me vegin anar-hi, i amagant-me per dins perquè no me vegin sortir d’allà a on es suposa que no hi puc esser. I just és, en aquests dies, que m’adono que aquest favor no és casualitat en aquest moment. Tot té un per a què.

I, si em poso a pensar, em surten més “casualitats” que van en la mateixa direcció. I és que ja ho diuen que allò que reforces, serà allò que més t’arribarà. Ve a ser el que tothom entén com a “no vols tassa? idò tassa i mitja!”

I, ara, mentre el meu cap estava ocupat en tots aquests pensaments, l’altra part contractant de la discussió m’ha vingut a dir que s’havia equivocat, però així som que com allò que ens fa mal ho fa en més grau que allò que ens diuen per disculpar-mos idò se’ns queda dedins durant un temps. Clar que pot ser mitja hora com 24 o més…. Jo de cada vegada més, intent que sigui mitja hora, però avui em pens que no me bastaran…

I aquí som, a les 1.45h, sense son i escrivint aquets primer article (que no publicaré mai és clar!) i que no té res a veure amb el que volia escriu quan m’he animat a fer-ho però que m’ha sorprés molt a mi mateixa. Mira, alguna cosa bona havia de sortir de tot plegat.

Vaig a intentar dormir. I acompanyada, no al sofà.

Bona nit.

Scroll to top