Soc el que veuen de mi?

La pregunta que ens hauríem de fer per començar a autoindagar sobre aquest tema vendria a ser alguna cosa així:

  • Realment mostro, a les persones que m’envolten, cóm som? Quines coses desitjo en el fons, i quines pensaments tenc sobre mi?
  • Què té de veritat aquest personatge que passejo?
  • Quantes coses faig que no m’agraden, però que si les deixo de fer, llavors decepcionaré als altres? O, símplement, si faig el que realment vull, no agradarà?

Des de que naixem ens estan modelant per fomar part d’un grup. Les creences dels nostres pares, que aboquen en nosaltres l’inconscient familiar de generacions i generacions, la cultura que ens envolta i l’inconscient col·lectiu, van dirigint i marcant els nostres comportaments, els nostres gustos i, fins i tot les nostres idees. I això, sempre, a fi de bé, per passar a formar part d’un col.lectiu que ens dona una certa seguretat i el sentiment de pertinença.

I aquesta necessitat de pertinença no és trivial. Tenim una informació primària de la necessitat de formar part d’un grup en el qual ens sentim protegits. És la memòria primitiva de la força del grup per lluitar i caçar l’animal que ens donarà el menjar, i la pell per tapar-nos. Si ens quedam sols hi ha el perill de morir.

Hi ha una tribu africana que n’és un exemple. Quan un habitant de la tribu fa una cosa mal feta, el seu càstig és excloure’l fora del poblat. Aquesta persona sola i desterrada ha crescut amb la creença col.lectiva de que si no viu en comunitat mor. I així succeeix.

Hi ha estudis que relacionen la sensació de solitud amb el detriment de la salut quan no és per pròpia elecció. Però avui en dia, podem viure tranquil·lament aïllats i en solitud si així ho decidim. Tot i això, generalment encara cercam de manera inconscient, formar part d’un col.lectiu per sentir-nos protegits. La qual cosa ens fa seguir unes normes de comportament, unes creences que emmarquen els nostres pensaments.

Però, què passa quan, interiorment, volem alguna cosa diferent per a nosaltres d’allò que ens han ensenyat? Quan els nostres desitjos no van en la mateixa direcció de l’establert? Quan sentim que hi ha d’haver una altra manera de fer les coses? Ens autoamenaçem i castigam. Tenim el nostre sistema de creences tan arrelat que som els primers en negar-nos el que volem, culpabilitzar-nos per desitjar coses diferents i, finalment ens convencem per fer i dir diferent a allò que sentim. I seguim sent incoherents amb el nostre ésser.

I pensam que si fem el que volem som egoistes. Perquè ens posam com a prioritat.

I paradoxament, l’egoisme no és això, sinó voler fer que els altres facin el que jo crec que han de fer.

Quan intentam ser fidels a nosaltres mateixos ens estam fent un favor ja que això ens fa sentir millor i la nostra energia canvia. I si ens mostram així, també estam fent un favor als altres per dues raons: primera, estam més de bon humor perquè fem allò que creim. I segona, amb la nostra actitud, els altres poden veure que sí és possible i, tal vegada així, animem a altre persones a fer-ho. L’exemple és el millor aprenentatge.

Scroll to top