Tothom parla del Coronavirus.
Les xarxes, els mitjans, els veïnats i no tan veïnats que sents les seves converses, tot i que no vulguis, quan t’atreveixes a anar a comprar o a passejar el ca.
Fins i tot els acudits que omplen la memòria del teu telèfon però que et fan treure un somriure i llevar-li un poc de ferro a la serietat de l’assumpte.
Informacions de tot tipus, dades, forces de seguretat que fan por, però amb “la intenció de fer-nos sentir més segurs” (contradictori,no?), etc,etc,etc.
I on queda la incertesa de cada un? Allò que sentim interiorment i no sabem posar-hi ordre? Allà, dins nostre, és a on s’amaga la por pel que passarà amb la nostra economia familiar, amb la salut dels nostres familiars grans i no tan grans, en què vol dir que tot un món s’aturi de cop. I tot això es barreja amb les nostres activitats del dia a dia, confinats a casa i establint noves relacions amb els nostres, amb els que no estam acostumats a conviure les 24 hores del dia com si d’un Gran Hemano es tractés. Clar que no tot és negre. Et diuen que pots emprar aquest temps per a tu, i et fa sentir que l’has de saber aprofitar al màxim: has de fer el teletreball (la meva germana diu que li és impossible posar-se un horari i que fa més feina que abans), tenir cura de la casa, tenir espais d’oci per a tu i per a la teva família, i a part, podries posar ordre a tots aquells armaris que tot l’any et diuen ” i jo per quan?”. I tot ho volem fe ja, no sigui cosa que s’acabi el confinament abans i no puguem dir que no ho hem aprofitat. Perquè el ritme que duim normalment (abans del confinament) és el ritme que no amollam ara. I si ho aprofitàssim per fer el que hem de fer però no més? Un dels acord dels Tolteques diu:
“Fes el màxim que puguis fer però no més”
És a dir, i si fossem capaços d’amollar el ritme que duiem abans per ser conscients d’allò que fem a cada moment?
Tot això sumat pareix un bon embolic:
- Incertesa pel que passarà
- Por pels nostres estimats
- Nova convivència al Gran Hermano familiar
- Autoexigència de voler aprofitar tot el temps que tenim
- I totes aquelles emocions i sentiments que cadascú té i només nosaltres en som conscients
Davant d’això, la meva aportació es basa en recordar el següent:
- El que la intel·ligència emocional va comprovar científicament: “Només existeixes dues emocions, l’amor i la por. Tot el que no és amor és una forma de la por”
- L’agraïment per allò que tenim ajuda a no enfocar-nos en la por, i per tant, ens dóna calma i un poquet de benestar.
- I, en cada situació, triar la millor manera (d’entre totes les possibles) per enfrontar els petits conflictes quotidians que vivim aquí i ara.